Possesió escènica
(Reflexions i obssesions d´una actriu)

Anna A. Millàs Mascarós

Cada nova actuacio, era acollida en l'ilussio de la primera vegada, pero tambe quasi d´immediat li acodia a la ment el fantasma del dubte, que malevol s'amagava darrere dels seus pensaments i, impertinent, aguaitava en eixos moments per a llançar el seu atac, recordant-li que de nou se barallaven les dos possibilitats, la de l'exit o la del fracas. Per sort tambe fea acte de presencia el poderos acicat de la superacio que suponia afrontar una vegada més un nou repte, on tindria que posar tot el lleu, per a demostrar la seua profesionalitat. Pero nomes li bastava el mes minuscul pensament que, indiscret i en qualsevol moment, puguera travessar-se-li pel cap diguent-li que tal volta les coses no eixirien com ella les havia planejat, per aterrorisar-la.

¿I si despres el seu treball no agradava al public? ¿Que faria? Sempre havia segut molt autocritica. L'afany per superar-se més i més, i guanyar-se un bon prestigi, era tan exaltat que li fea, en mes d´una ocasio, castigar-se mentalment. S´exigia tant que a pessar de totes les seues taules, mai podia apartar de son cervell l´idea de sofrir, en el transcurs d´alguna representacio, el temible "panic escenic". Despres, l'idea de quedar-se en blanc s´havia convertit en un desagradable malsomni, que molt a sovint la perseguia i conseguia llevar-li l'assossec.

Tan gran aplegava a ser l'obsessio que, en moltes ocassions abans de començar una nova actuacio, els seus pensaments se quedaven completament nets, buits, plans... Llavors era incapaç de recordar cap cosa del paper que havia d´interpretar, confonia les situacions, oblidava quan devia dir tal o qual frase. En eixos moments, plens d'angoixa, sentia com si les idees se li hagueren esmunyt, serpejant sigilosament fins conseguir amagar-se en el raconet mes alluntat i recondit del subconscient. Era com si tot allo que havia apres durant els ensajos es borrara de repent de la seua memoria. L'experiencia, li resultava traumatica, tenia tanta carrega d´adrenalina acumulada, que els darrers minuts, abans d´enfrontar-se al public, estaven replets d'obssesions, i de tota classe de mals. Li donaven ariçons de fret, sentia la gola seca i raspallosa com si de sobte s´haguera convertit en un paper d'escat, tambe li tremolaven les cames, li suaven les mans... En fi, tot un cumul de signes, que s´abatien, en eixos moments damunt seu, convertint-la en la seua presa i, fent-la sentir molt vulnerable i insignificant. No per molt coneguts podia desestimar aquells sintomes es més, en cert modo per ad ella, representaven un estimul a tindre en conte. Sense eixa sensacio de desassossec, tal volta se sentiria massa confiada, per tant, a pesar de que li resultaren enujosos, no podia deixar de pensar que li eren del tot necessaris. El seu director, per un atra banda un bon amic i confident, sempre li havia dit que tots els bons actors, sentien al llarc de la seua carrera artistica, i en mes d´una ocasio el mos de l´intranquilitat.

Despres, d'aixo ella no tenia cap dubte, quan per fi s'alçara el telo i començara la funcio, tot tornaria a la seua normalitat. Eixos lapsus, fruit de la seua imaginacio, que sofria apenes uns moments abans, se quedarien entre els bastidors i les banbalines, convertits en un fum dispers i sense cap de malefici.

Llavors succeiria la transformacio. Aplegat eixe moment anhelat i desijat, tant de temps, una vegada més deixaria d´existir com persona fisica, se convertiria en el personage que havia d´interpretar, prenent d´eixe modo la seua pell irreal, els seus pensaments de paper, i els seus sentiments d´opereta, i fent-los seus. Com un torrent continu i caudalós, començarien a fluir les paraules, brotant dels seus llavis sense tindre que fer, ni tan sols, el mes minim esforç per a pensar-les. Eixirien una darrere d´un atra, formant el dialec que donaria la replica als atres actors i actrius del elenc. Durant tot el temps que durava la representacio, dalt de l'escenari, tornaria a posseir de nou per complet al ser etereu i immaterial del personage de ficcio, a qui li prestaria el seu cos... ¿O tal volta succeiria al reves? A lo millor era ell qui realment la posseiria. De totes formes, aixo ya no tindria cap d'importancia. La simbiosis, entre lo real i lo irreal, se produiria davant dels ulls dels espectadors, atrapats dins del poder emanat per la magia i la lluentor de l´escenari. En ell, les dos entitats, es fondrien en una, logrant aixina la perfecta unio entre dos sers. Darrere quedaria, per a sempre, l'incertea que quasi l'ofegava abans d´eixir a escena. Deixaria de ser ella mateixa i passaria, a viure i alenar sent el personage a qui li llojava la veu i el cos.

Tindria lloc, una vegada més la possessio escenica.

Valencia, julio de 1998

Publicado en el Bolletí nº 2
(Taula Valenciana d'Autors Teatrals)