El gran teatre del Món

Anna A. Millás Mascarós

¿Quín millor escenari que el Mon?
¿Quína millor obra que la vida?

Tots els humàns som grans actors, actors de nostra propia existencia, personages que deambulem al llarc d'ella fent, cada u, nostra particular actuació i per a fer-ho dispossem d'un escenari unic i grandiós, el Mòn. En el se desenrrollen, simultaneament, mils de millons d'obres, totes elles paregudes, totes elles diferents.

Tots els géneres dramàtics tenen cabuda en el gran teatre del Món, farses, comèdies, drames, esperpents, disbarats. El succeir del dies, ens porta a aquells que volem eixercir el a vegades difícil art de viure, penes, desabors, alegríes, desijos... També lo bo i lo roïn, casi sempre a la par, viagen en nostra companya donant-se la mà i coexistint en nosatres. En fí, lo mateix que els actors de ficció, el ser humà carreja un equipage que nos acompanya durant el breu pas per la vida, ple d'una retahila de situacions i sentiments, que omplin la nostra quotidianeitat, esguitant-la d'eixa dosis de magia que nos proporciona la valuosa flama de l'ilusió i el somis. Nosatres, els transeunts de la vida, els passagers del món, efectuem continuament el joc escènic que nos pertany en cada moment i en cada situació, aixina segons l'edat, l'época, l'estat, l'ànim... som fills o filles, marit o muller, pare o mare, tío o tía, yayo o yaya... La llista se fa tan llarga que arribem fins a interpretar un bon grapat de personages diferents en el transcurs del nostre passeig per tota una vida.

Tots som uns grans actors, ya ho he dit abans, perque simultaneament interpretem un cúmul de personages que estàn sempre, presents i latents, dins del nostre fràgil cor d'humàns. Als ulls dels demés pots fer-ho be o mal. Interpretar adequadament una vida es molt més difícil que fer teatre. Estar sempre a l'altura que les circumstancies de la vida requerixen no es mai una tasca senzilla. En una peça teatral els encerts se premien en aplaudiments i palmadetes en l'esquena, els erros se tornen ahucs i cares de falsa condescendencia; pero en el món real els erros se paguen cars. Els crítics de la vida solen ser mot més durs i impassibles que els artístics.

En fí estic posant-me molt seria i trascendental, en moltes ocasions ho soc, pero per lo general el meu caracter es molt més desenfadat, m'agrada estar sempre jovial i que les persones que me rodegen se contagien d'eixes ganes de viure que sempre he tingut. De fet ma mare sempre està preguntant-me quan pense assentar el cap, per lo vist per ad ella eixa paraula deu significar ser i comportar-se d'una manera més convencional a la que yo acostume. Ella sempre pensà que el matrimoni me faria actuar de forma diferent i me llevaria del cap les, per ad ella, absurdes fantasies de l'art escènic... ¿On diu que una dona casada només deu estar somesa als fills i al marit? Yo necessite respirar, volar, deixar que el meu esperit, a banda d'eixercir de dolça mare, d'amant esposa i de tots el "rols" que la realitat me vullga assignar, puga ademés fruir d'atres vides dins del pla de la ficció. No vullc perdre'm la possibilitat de dependre de les experiencies d'eixos personages que recreen en sa curta existencia, durant el temps que dura la representació dalt de l'escenari.

No aprofitar l'experiencia que nos brinda el teatre, ya siga llegint, veent o, ¿per qué no? interpretant o creant, es perdre's l'oportunitat de descobrir tot un univers de sensacions maravelloses.

Me confesse una gran enamorada de la vida, i vullc expresar la meua admiració pels grans actors i actrius de lo quotidia, qualsevol siga el paper que representen en este Món. Des d'aci desige fer aplegar a tots ells, un fort, calurós i sincer aplaudiment.

Valencia, enero de 1999

Publicado en el Bolletí nº 1
(Taula Valenciana d'Autors Teatrals)